Marina

Carlos Ruiz Zafon

No oculto mi predilección por las novelas de Ruiz Zafon. Y especialmente (siempre teniendo en cuenta su impecable “La sombra del viento”) la novela “Marina” tiene reservado un pequeño hueco en mi particular cementerio de libros perdidos. El libro aun conservando el contenido mágico y fantástico de sus primeros libros (ver “Trilogía de la niebla”) es un primer paso, y nada vacilante, hacia la literatura adulta. Además el autor se atreve después de tres novelas, a localizar la acción en su querida Barcelona, un claro preludio de lo que seria “La sombra del viento”.

_________________

No oculto la meva predilecció per les novel·les de Ruiz Zafon. I especialment (sempre tenint en compte el seu impecable “L'ombra del vent”) la novel·la “Marina” té reservat un petit buit en el meu particular cementiri de llibres perduts. El llibre àdhuc conservant el contingut màgic i fantàstic dels seus primers llibres (veure “Trilogia de la boira”) és un primer pas, i gens vacil·lant, cap a la literatura adulta. A més l'autor s'atreveix després de tres novel·les, a localitzar l'acció en la seva estimada Barcelona, un clar preludi del que seria “L'ombra del vent”.

Trilogia de la niebla / Trilogia de la boira

Carlos Ruiz Zafon

He querido poner juntos los libros de "el príncipe de la niebla" "El palacio de medianoche" y "la luces de septiembre" porque conforman un excelente despegue del autor, desde la narrativa para adolescentes, pero demostrando que cuando escribe de sus dedos no brotan palabras sino pases de prestigitador que nos llevan a mundos cercanos y lejanos al mismo tiempo, pero siempre mágicos. Carlos Ruiz Zafon demuestra que se puede escribir para adolescente con calidad, con sentimiento, sin recurrir al lenguaje fácil, "moderno" o los tópicos. Como critica, porque no todo puede ser de color de rosa, los tres libros (y también el cuarto "Marina" del que hablaré en otro artículo) son muy parecidos, en estructura, y en contenido. Zafon nada con facilidad en esas historias, y decide (sin perder calidad, eso si) repetir la estructura y muchas veces parte del contenido. Tirón de oreja, respetuoso, en este aspecto. Los tres libros se han publicado recientemente en un solo tomo, con el nombre de "Trilogía de la niebla".

_________

He volgut posar junts els llibres de "el príncep de la boira" "El palau de mitjanit" i "la llums de setembre" perquè conformen un excel·lent enlairament de l'autor, des de la narrativa per a adolescents, però demostrant que quan escriu dels seus dits no brollen paraules sinó passades de prestidigitador que ens duen a mons propers i llunyans al mateix temps, però sempre màgics. Carlos Ruiz Zafon demostra que es pot escriure per a adolescent amb qualitat, amb sentiment, sense recórrer al llenguatge fàcil, "modern" o els tòpics. Com critica, perquè no tot pot ser de color de rosa, els tres llibres (i també la cambra "Marina" del que parlaré en altre article) són molt semblants, en estructura, i en contingut. Zafon gens amb facilitat en aquestes històries, i decideix (sense perdre qualitat, això si) repetir l'estructura i moltes vegades part del contingut. Estirada d'orella, respectuós, en aquest aspecte. Els tres llibres s'han publicat recentment en un sol tom, amb el nom de "Trilogia de la boira".

La catedral del Mar / L'esglesia de la Mar

ILDEFONSO FALCONES DE SIERRA

Se le comparó inicialmente desde los medios con el Follet español, y su novela con los pilares de la tierra. Flaco error le hicieron a Falcone, puesto que la construcción de la catedral de Santa Maria de la Mar es apenas pincelada en el libro y apenas sirve para dar el titulo al libro, pudiéndose haber llamado de cientos de formas distintas. Muy al contrario de lo que pasa en "los pilares de la tierra". La novela de Falcone es un retrato de aventuras medievales, con un protagonista humilde que a modo de un antiguo "Forrest Gump" se ve implicado en asuntos importantes de la época en la Barcelona medieval. Con un estilo sencillo y muy ágil sus 680 páginas se leen en un suspiro, fallando en un final demasiado atropellado. Se hubieran necesitado un centenar de paginas más para acabar de forma menos brusca, casi se diría que el autor se hubiera cansado de sus personajes y su historia, y quisiera acabar.

_______

Se li va comparar inicial ment des dels mitjans amb el Follet espanyol, i la seva novel·la amb els pilars de la terra. Flac error li van fer a Falcone, ja que la construcció de la catedral de Santa Maria de la Mar és tot just una pinzellada en el llibre i tot just serveix per a donar el titulo al llibre, podent-se haver cridat de centenars de formes distintes. Molt al contrari del que passa en "els pilars de la terra". La novel·la de Falcone és un retrat d'aventures medievals, amb un protagonista humil que a manera d'un antic "Forrest Gump" es veu implicat en assumptes importants de l'època en la Barcelona medieval. Amb un estil senzill i molt àgil les seves 680 pàgines es llegixen en un sospir, fallant en un final massa atropellat. S'haguessin necessitat un centenar de paginàs més per a acabar de forma menys brusca, gairebé es diria que l'autor s'hagués cansat dels seus personatges i la seva història, i volgués acabar.

Eragon

Christopher Paolini

Correcto, tópico, lineal y sin sorpresas. Esta seria la mejor descripción del libro de Paolini. Correcto porque está correctamente escrito, de prosa fácil pero con pinceladas de calidad, y ágil, con pocos puntos negros en el ritmo. Tópico porque se conjugan todos los tópicos de las novelas de fantasía. Dragones mágicos e inteligentes. Enanos duros y subterráneos. Elfos etéreos, atractivos y lejanos. Y malvados reyes con ansias de poder. Lineal porque el libro parte de un punto concreto y recorre sus páginas al mismo paso que Eragon recorre Algesia, sin desvíos, sin giros. Y sin sorpresas por que el autor no nos sorprende en casi ningún momento, no arriesga en absoluto, o no sabe hacerlo. (Un punto y a parte en este apartado, Ángela y el hombre gato, un pequeño atisbo de originalidad). El libro, aun siendo correcto, no merece en absoluto el éxito que ha tenido.

___________

Correcte, tòpic, lineal i sense sorpreses. Aquesta seria la millor descripció del llibre de Paolini. Correcte perquè està correctament escrit, de prosa fàcil però amb pinzellades de qualitat, i àgil, amb pocs punts negres en el ritme. Tòpic perquè es conjuguen tots els tòpics de les novel·les de fantasia. Dracs màgics i intel·ligents. Nans durs i subterranis. Elfos eteris, atractius i llunyans. I malvats reis amb ànsies de poder. Lineal perquè el llibre parteix d'un punt concret i recorre les seves pàgines al mateix pas que Eragon recorre Algesia, sense desviaments, sense girs. I sense sorpreses per que l'autor no ens sorprèn en gairebé cap moment, no arrisca en absolut, o no sap fer-lo. (Un punt i a part en aquest apartat, Ángela i l'home gat, un petit besllum d'originalitat). El llibre, àdhuc sent correcte, no mereix en absolut l'èxit que ha tingut.